Corda De Brock I L’Ambliopia

Compartir ens ajuda a tothom!

Taula de Contingut

Brock string is a generally white rope with different colored wooden beads or balls

Què és La corda de Brock?

La corda de Brock és un cordill, generalment de color blanc amb unes boles de fusta de diferents colors, el qual resulta molt útil i versàtil per ser utilitzat a la teràpia visual per a tractar trastorns de vergència, ambliopia i estrabisme.

Hi ha cordons de diverses longituds (de 3 metres a 10 metres) i de diferent quantitat de boles (de 3 a 6 boles) cadascuna de diferents colors.

L’objectiu dels exercicis amb el cordó de Brock és aprendre a mantenir una bona coordinació binocular, eliminant la supressió i exercitant la vergència.

L'Ús de La Corda de Brock a l'Ambliopia

Ens col·loquem drets o asseguts i sostenim una de les puntes de la corda a l’alçada del nostre nas. I l’altre extrem del cordill, el podem subjectar en alguna cosa fixa, com el pom d’una porta, o bé, demanem a una altra persona que ens ho subjecti.

La corda ha d’estar tensa i a l’alçada dels nostres ulls, les boles estan col·locades a l’extrem més allunyat, excepte una, la que tinguem més propera a nosaltres.

Fixarem la mirada en aquesta bola amb els dos ulls, hem de veure una sola bola però dos cordills.

Ja que cadascun dels cordills serà vist per cada ull que es creuen a la bola, formant d’aquesta manera una X.

We see a ball in the center and two cords that meet in the center of the ball to form an X.
Veiem una bola al centre i dos cordills que s'uneixen 
al centre de la bola formant una X

Gràcies a la utilització de la corda de Brock podem ser conscients nosaltres mateixos de la diplopia fisiològica i la posició dels nostres eixos visuals. Ja que podem apreciar en quin moment i lloc es creuen els ulls a la corda.

Si els dos cordills s’uneixen just a la bola, formant la X, significa que els nostres eixos visuals es creuen en aquest punt, moment en què serem conscients de la diplopia fisiològica.

Si tanquem o tapem un dels ulls, notarem com una de les dues cordes desapareix, és el que es coneix com a control antisupressió constant.

We cover one eye, and one cord disappears. We close or cover our left eye, and we will only see the string coming out of our right eye, if we close or cover our right eye, we will see the string coming out of our left eye.
Tanquem o tapem el nostre ull esquerre:
I només veurem la corda que surt del nostre ull dret.
Si tanquem o tapem el nostre ull dret:
Veurem la corda que surt de l'ull esquerre.

És a dir, en percebre la diplopia fisiològica, sabrem que no estem suprimint.

Però, què vol dir si els cordills s'ajunten davant o darrere de la bola?

Això significa que els nostres ulls no s’estan creuant al lloc que haurien de fer-ho i haurem de treballar perquè l’encreuament es faci just a la bola, ja que la nostra binocularitat no és l’adequada.

Si els dos cordills s’ajunten per davant de la bola parlem d’una posició endo (cap a dins). Els nostres ulls estan massa enfocats i massa a prop, hem de relaxar l’enfocament perquè els ulls estan treballant massa intensament.

Si, per contra, els dos cordills es creuen per darrere de la bola, tenen una posició exo (cap a fora). El que significa que els nostres ulls s’han d’enfocar més, estan mirant massa lluny.

The two strings cross in front of the ball (endo position), and the strings cross behind the ball (exo position).
Imatge 1: Els dos cordills es creuen davant de la bola (posició endo)
Imatge 2: Els cordills es creuen darrere de la bola (posició exo)

En aquests casos, podem ajudar-nos canviant una mica la posició de la bola i assenyalar-la amb un llapis, per exemple o amb el dit índex.

Per ensenyar així als nostres ulls a relaxar-se o tensar-se per poder arribar fins a la bola i creuar en aquest punt les dues cordes.

En aquest cas, intentarem de mirar més lluny o més a prop del que ho estem fent en aquest moment o tocarem la bola. D’aquesta manera serem conscients de la seva posició per poder aconseguir la X just a la bola a través de la posició dels eixos visuals i el control oculomotor.

Exercicis amb La corda de Brock

Exercicis amb una bola

Per fer aquest exercici, tensarem la corda subjectant un dels seus extrems davant del nostre nas i situarem la primera bola davant dels nostres ulls. La resta de boles, podem deixar-les a l’altre extrem, per no utilitzar-les.

L’objectiu és el mateix que indiquem anteriorment, formar una X amb els ‘dos cordills’ just a la bola.

We see a ball in the center and two cords that meet in the center of the ball to form an X.
Veiem una bola al centre i dos cordills que s'uneixen
al centre de la bola formant una X

Un altre exercici que podem practicar amb una bola, per així treballar la convergència, és anar apropant la bola cap al nostre nas fins que vegem dues boles.

I lentament l’allunyem novament, fins a tornar a veure una sola bola, amb l’objectiu d’anar apropant-nos cada cop més la bola sense que aquesta es faci doble.

We see one ball, and as it gets closer to our nose, we see two.
Veiem una bola i a mesura que s'acosta al nostre nas, veiem dues boles

 

Exercici amb diverses boles

Seleccionarem 3 de les boles del nostre cordill i fixarem la mirada a la bola del centre.

Veurem una bola al centre de la qual surten dues cordes creuades i dues boles de cadascuna de les boles dels extrems.

A purple ball is in the center, and two orange and two green balls are on the sides.
Una bola lila al centre i dues boles taronges 
i dues verdes als costats

En el nostre cas, la bola del centre és de color lila. Aquesta és la bola que veurem com una sola.

I als extrems tenim una bola de color verd i una bola de color taronja de les quals en veurem dues de cadascuna.

És a dir, una bola lila al centre i dues boles verdes i dues boles taronges, alhora que veiem dos cordills que es creuen formant una X a la bola del centre (a la bola de color lila).

Posteriorment, saltarem la vista a la bola de color verd, la primera bola que ens trobem davant del nostre nas.

En aquest cas, hem de veure una bola de color verd i dues boles de color lila i dues boles de color taronja, alhora que tenim els dos cordills que es creuen a la bola de color verd. El resultat conjunt serà una V invertida.

Una bola verde y dos bolas naranjas y lilas respectivamente por detrás de ésta
Una bola verda i dues boles taronges i liles darrere d'aquesta.

Finalment, passarem la nostra vista a la bola més allunyada del nostre nas. En el nostre cas, la bola més allunyada és la de color taronja.

En aquest punt, les dues cordes s’uniran formant una X i per davant d’aquesta, veurem dues boles de color lila i dues boles de color verd.

El resultat que formarà aquest conjunt serà una V.

Una bola naranja en el fondo y dos bolas lilas y verdes por delante de ésta
Una bola taronja al fons i dues boles liles i verdes davant seu

Per què és important La Corda de Brock a la teràpia visual

La corda de Brock és una excel·lent eina per utilitzar-la a la teràpia visual, ja que ens permet rebre en tot moment un ‘feedback‘, una retroalimentació de la millora de la capacitat dels nostres ulls de creuar-se.

D’aquesta manera, amb la corda de Brock treballem la supressió, podent reconèixer la diplopia fisiològica a diferents distàncies, desenvolupem habilitats de vergència i oculomotores i aconseguim millores tant d’exofòries com d’endofòries.

Al següent vídeo, la Dra. Susan Barry ens mostra en una conferència el seu cas i al voltant del minut 6:20 ens ensenya com utilitzar la corda de Brock:

Història de la Corda de Brock

El nom prové del seu inventor, l’optometrista Frederick W. Brock (1988-1971), el qual ho va dissenyar per poder treballar l’estrabisme i guanyar estereopsi.

A més de la corda de Brock va inventar altres eines per a la teràpia visual.

El Dr. Frederick W. Brock va néixer a Suïssa el 1899 i es va traslladar el 1921 als Estats Units per treballar a la Colombia School of Optometry.

Segons apunta la neurocientífica Susan Barry al seu article The Work & Wisdom of Dr. Frederick W. Brock, l’objectiu principal es resumeix en:

Ensenyar la capacitat de la postura binocular, per apuntar amb els dos ulls simultàniament al mateix punt a l’espai’ tal com indicava el propi Dr. Brock a les seves notes, per així deixar de pensar estràbicament’.

Segons Brock, ‘és la naturalesa de la postura la que determina la naturalesa de les respostes‘, indicant que si els ulls es troben en una postura estràbica, l’individu pensarà de forma estràbica.

No obstant això, una vegada els seus ulls es trobin en una postura normal, deixarà de pensar estràbicament.

Per tant, tal com ell indica, el que cal ensenyar és la postura binocular.

Alhora, tal com indica Barry al seu article, Brock ens recorda que per tractar la teràpia visual s’ha de fer des d’una perspectiva holística de l’individu.

És a dir, adaptant-se al seu entorn habitual. I no des d’un enfocament en què es descompon el complex en petites parts per poder-lo treballar. Com seria per exemple, fixar-se en imatges simples a través d’un estereoscopi, segons la tendència habitual que generalment adopta la ciència.

És més senzill basar-nos en imatges que veiem diàriament, tot i que siguin més complexes, ja que són les que estem habituats a visualitzar i són reals.

I no unes imatges més senzilles que estranyament apareixen al nostre món normalment.

Com fer Una Corda de Brock

Per fer una corda de Brock és molt senzill. L’únic que necessitem és una corda de diversos metres de longitud, preferiblement de color blanc i diverses boletes de fusta de diferents colors amb un forat al centre que les travessi (també podem trobar el cordó de Brock en venda per la xarxa).

No obstant això, recomanem que un cop feta aquesta corda de Brock casolana sigui supervisada per un optometrista.

Tot i que sempre és millor, que sigui el mateix optometrista qui ens faciliti una corda de Brock original i la recomani pels nostres exercicis de teràpia visual.

Malgrat que sembli una eina molt simple de fer, les mesures tant de les cordes com de les seves boles han estat molt bé premeditades i no qualsevol tindrà el mateix efecte.

Recordem que per fer aquesta teràpia, ha de ser prescrita per un optometrista el qual hagi valorat el nostre cas particular o el del nostre fill i hagi considerat oportú el fet de fer aquests exercicis per tractar l’ambliopia o l’estrabisme.