Stereo Sue, Susan Barry I La Visió Estereoscòpica

Compartir ens ajuda a tothom!

Més sobre l’ambliopia en adults

Descarrega La Nostra Guia Sobre L’Ambliopia

Al següent article coneixerem qui és la Susan Barry, què és la visió estereoscòpica i a què ens referim quan diem Stereo Sue.

Què és la visió estereoscòpica?

L’estereopsi o veure en estèreo significa veure en 3D o cosa que és el mateix: veure en 3 dimensions.

En disposar d’una visió binocular i s’aconsegueix quan els ulls es coordinen amb el cervell per enviar-li cadascun, una imatge perquè aquest les fusioni i aconsegueixi una imatge en 3 dimensions, és a dir amb volum.

Una de cada 20 persones no veu en tres dimensions, no disposa de visió estereoscòpica i veu el món pla, bidimensionalment.

És a dir en 2 dimensions, ja que la seva visió no és binocular, no prové dels dos ulls sinó d’un d’ells cada cop (visió monocular).

Perquè hi hagi una visió en tres dimensions cal que les dues retines dels ulls tinguin una perspectiva lleugerament diferent d’un mateix objecte perquè el cervell fusioni aquestes dues imatges complementàries per així poder formar una visió en profunditat.

Quan aquestes dues imatges complementàries que es deriven de cadascuna de les retines són molt diferents, el cervell no les pot fusionar i el que fa és suprimir-ne una, el que obliga a veure en dues dimensions, sense volum.

Tot i això, moltes de les persones que no poden veure el món amb volum o en 3D, no significa que no es puguin desenvolupar bé en el seu entorn.

Ja que aquestes persones han après (hem après) la sensació de profunditat a través de senyals monoculars, tals com:

Les ombres o els llums que produeixen efectes en els objectes que observen,
La proximitat o llunyania dels mateixos a partir de la seva mida

O bé, quan un objecte tapa un altre, saben que el més allunyat està tapat completament pel proper.

Quan la visió és en dues dimensions, tot el procés visual és més lent, ineficient i confús. Ja que no és possible percebre la distància i l’espai entre els objectes.

La visió estèreo ens possibilita calcular millor les distàncies entre aquests objectes i la posició entre aquests, així com a percebre l’espai entre ells.

Quan ens referim a l’estrabisme o a l’ambliopia, el cervell no és capaç de coordinar la imatge que li proporciona cada ull de forma correcta, ja que els dos ulls no treballen junts, el que impossibilita disposar d’estereopsi.

El que es pretén és entrenar el cervell per reeducar-lo a coordinar correctament les dues imatges per formar una sola imatge i així poder assolir la visió estereoscòpica.

No obstant això, tal com ja indicava l’Oliver Sacks al seu article Stereo Sue:

No va ser fins al 1840 que l’inventor i científic anglès Charles Wheatstone (1802 – 1875) va començar a sospitar que les diferències entre les imatges que proporcionava cada ull tinguessin alguna cosa a veure amb la capacitat de tenir la sensació de profunditat que emet el cervell.

Per fer-ho va fer un experiment: va fer dos dibuixos d’un mateix objecte sòlid des de diferents perspectives, de la mateixa manera que ho faria cadascun dels ulls.

I després, amb l’ajuda d’un instrument que ell mateix va dissenyar, anomenat ‘estereoscopi‘ (del grec ‘per a visió sòlida‘) disposava de dos miralls, que asseguraven que cada ull veiés el seu propi dibuix de la mateixa manera que ho faria cadascun d’aquests.

En mirar dins de l’estereoscopi, els dos dibuixos plans es fusionaven i es creava un dibuix només tridimensional.

També et pot interessar…

Stereo Sue, Susan Barry I La Visió Estereoscòpica

Descarrega La Nostra Guia Sobre L’Ambliopia

Qui és Susan Barry?

Susan Barry va néixer el 20 de febrer del 1954 de pare artista i mare professora d’història.

Tal com ella mateixa indica al pròleg del llibre ‘Estrabisme i ull gandul‘ de Pilar Vergara, ha tingut estrabisme des de molt petita i va patir tres cirurgies per alinear els seus ulls, encara que no li van permetre que millorés la seva visió.

No va disposar de visió en 3D fins als 47 anys, moment en què va començar una teràpia visual optomètrica el 2001 amb la Dra. Theresa Ruggiero.

Un dels exercicis que primer va practicar va ser amb La Corda de Brock, que li va permetre aprendre a fusionar les dues imatges que rebia de cada ull, sense suprimir-ne una.

Gràcies a la seva perseverança, el seu esforç, el seu treball dur i la seva motivació va aprendre a dirigir els seus ulls cap a un mateix punt.

I d’aquesta manera va ser capaç de veure per primera vegada l’espai que existia entre els objectes i conèixer el món amb una visió tridimensional.

Però qui millor que ella mateixa per explicar-nos la seva història:

No va saber que no veia en tres dimensions fins als 20 anys mentre assistia a una classe de neurobiologia, quan li van explicar a la facultat, que les persones que patien d’estrabisme, no podien disposar de visió estereoscòpica.

Susan Barry es va llicenciar en Biologia el 1976 a la Universitat Wesleyan, Connecticut i es va doctorar en Biologia a la Universitat de Princeton el 1981.

Va treballar com a neurocientífica investigadora a la Facultat de Medicina de la Universitat de Miami (Florida), la Universitat de Michigan a Ann Arbor, al Centre Espacial Johnson de la Nasa a Houston (Texas) i al Laboratori de Biologia Marina a Woods Hole, Massachusetts.

A més, va ser professora de neurobiologia al Departament de Ciències Biològiques a la Universitat Mount Holyoke College (Massachusetts, Estats Units) des del 1992 fins al 2016, moment en què es va retirar.

La Dra. Barry és una reconeguda autoritat en el camp de la plasticitat sinàptica de les neurones gràcies a les seves investigacions i la seva vinculació amb la comunitat científica de la neurobiologia. Coneguda als Estats Units com a ‘Stereo Sue‘.

Veure en estèreo, llibre escrit per Susan Barry

El 2009, la Dra. Susan R. Barry va publicar el seu llibre “Fixing my gaze: Scientist’s Journey Into Seeing in Three Dimensions”.

Al llibre, la mateixa Susan Barry és la protagonista, i ens mostra en primera persona el processament dels estímuls visuals fins a arribar al cervell quan una persona no disposa de visió estereoscòpica. I el posterior descobriment de poder-ne disposar.

Al seu llibre, la Dra. Barry ens permet acompanyar-la a través del viatge cap a la visió estereoscòpica, sens dubte una obra reveladora en el camp de la neurorehabilitació.

Veure en estèreo de Susan Barry va ser el 2009 el quart llibre entre els Top 10 millors llibres científics segons Amazon.

A continuació, podem trobar una conferència en anglès on la mateixa Susan Barry ens comenta els continguts que tracta al seu llibre ‘Fixing my gaze‘.

Stereo Sue

Fins no fa gaire es creia que la capacitat de disposar de visió en estèreo es desenvolupava únicament en la infància.

El cervell es connecta, de tal manera, per poder ser capaç de veure en tres dimensions.

Si cada ull apunta en una direcció diferent, el cervell no pot coordinar les dues imatges, de manera que rebutja una de les dues i els circuits neurals es modifiquen d’acord amb això.

Es creia que aquests canvis que produïa el cervell en les seves connexions al cap de pocs mesos (entre els 2 i els 4 mesos) eren permanents.

Això no obstant, mitjançant la teràpia visual, és possible aprendre a enfocar els dos ulls cap a un mateix punt.

Tal com veiem en el cas de la Dra. Susan Barry, és possible canviar els hàbits visuals que hem adoptat des de la nostra infància.

I la seva experiència suggereix que sembla que el cervell en té prou plasticitat perquè les cèl·lules i els circuits binoculars que alguna vegada hagin pogut existir al seu cervell, es reactivin posteriorment.

Al juny de 2006, el Dr. Oliver Sacks va publicar un article a The New Yorker sobre el seu cas i el va titular: Stereo Sue per això el seu sobrenom Stereo Sue.

Va ser a partir de la rebuda d’aquest article quan va ser inspirada a continuar investigant la visió binocular i la teràpia visual, i finalment, escriure el seu llibre.

Tal com ens mostra al seu article, el Dr. Sacks comenta també l’experiència de Paul Romano un oftalmòleg pediàtric que va perdre la visió binocular durant un llarg període després d’una hemorràgia ocular.

El Dr. Romano expressa el que va viure durant aquest període que va experimentar la visió bidimensional:

‘Les coses no són el mateix objecte monocularment que binocularment’. I continua dient que: ‘La percepció de profunditat estereoscòpica binocular no és només un fenomen visual. És un estil de vida… La vida en un món bidimensional és molt diferent de la d’un món tridimensional i molt inferior’.

Si encara no has llegit l’article complet Stereo Sue d’Oliver Sacks, si us plau no dubtis a llegir-lo aquí.

Tot seguit, trobem una petita entrevista on l’Oliver Sacks autor del llibre ‘The Mind’s Eye‘ ens mostra el cas Stereo Sue en un vídeo on apareixen tots dos:

Entrevista d'Eduard Punset a Susan Barry a 'Redes'

Per acabar aquest article ens agradaria fer-ho amb la transcripció i l’enregistrament de l’entrevista que va fer l’Eduard Punset al seu programa de divulgació científica ‘Redes’ al capítol número 99 emès el dia 12 de juny de 2011 a TV2 titulat: ‘Veure el món en estèreo’.

Amb aquesta entrevista conduïda per Punset a la Dra. Barry podem tenir una idea global de tot allò que hem tractat al llarg del nostre article i a més, explicat per la nostra protagonista d’avui, esperem que ho gaudeixis:

“Quan mirem un objecte proper sobre un fons més distant, som capaços de percebre l’espai que hi ha al mig.

Tot i això, una de cada vint persones veu el món com si fos pla. Moltes, ni tan sols són conscients de la seva carència, però, amb una teràpia adequada, poden aconseguir veure el món en tres dimensions.

Susan Barry, neurocientífica i autora del llibre El món en estèreo, va ser una d’aquestes persones.

En aquest capítol de Redes, l’autora explica a l’Eduard Punset les meravelles de la visió estereoscòpica”.

Tenim dos ulls, però només una visió del món. Susan Barry

Eduard Punset: Susan, finalment, podem parlar de la teva meravellosa experiència que va començar quan tenies, què?, quaranta anys?

Susan Barry: Quaranta-vuit anys.

Eduard Punset: Quaranta-vuit anys. Fins aleshores, veies el món pla.

Susan Barry: És així.

Eduard Punset: Així que quan veus al Dan, el teu marit, que és astronauta. Bé, que era astronauta, catapultat a l’espai, fins i tot una cosa tan commovedora no és gens comparat amb el fet de poder veure el món per primera vegada en la seva profunditat estereoscòpica.

Tan diferent és veure les coses planes, dius que les flors són planes, en veure-les en profunditat?

Susan Barry: Totalment, et proporciona una manera qualitativa de veure el món.

Imagina que mai no haguessis vist el color vermell. I, de sobte, un dia, un dia de tardor, quan tots els arbres mostren el seu preciós fullatge, amb tots aquests colors meravellosos, veus el color vermell per primera vegada. Podries deixar de mirar-ho?

Eduard Punset: Potser no.

Susan Barry: S’assembla molt a l’experiència que he viscut. Jo tenia un sentit de l’espai, volums palpables d’espai, bosses d’espai entre les coses i encara que podia inferir-lo abans que canviés la meva visió, sabia que el món existia en profunditat, encara que no ho veia així.

De manera que va ser una experiència reveladora.

El cervell ho fusiona tot

Eduard Punset: Si us plau, corregeix-me si m’equivoco, però sembla que:

Amb cada retina veus una cosa diferent, una mica lleugerament diferent, i el cervell ho fusiona tot perquè puguis tenir aquesta perspectiva de la profunditat. És veritat?

Susan Barry: Bé, des dels anys cinquanta la saviesa popular diu que has de desenvolupar la capacitat de tenir visió estereoscòpica, de veure les coses en tres dimensions dins dels primers anys de vida, en algun moment de la primera infància.

I si no la desenvolupes a aquesta edat, el teu cervell es connecta de tal manera que mai no seràs capaç de veure en tres dimensions; però, per què faria això el cervell?

És a dir, si tingués un ull que et mirés a tu i l’altre que mirés cap a una altra banda, tindrien visions del món molt diferents, així que ho veuries tot duplicat, no sabries on són les coses.

Hauries d’escollir un dels dos ulls, per això el cervell tria un ull i ignora o elimina les informacions que rep de l’altre. Així que els circuits cerebrals es modifiquen d’acord amb aquest fet.

Es va pensar que aquests canvis són permanents, però no és així. Amb la teràpia adequada, moltes persones guerxes poden aprendre a fer el que vaig fer jo.

El cervell i les àrees

Eduard Punset: Quan dius, o quan parles del cervell, quines són les àrees que, de fet, ho manipulen tot?

Vull dir aquestes àrees que quan estan actives, en certa manera modulen les coses, la dopamina o el que sigui. De manera que al final acabes veient en tres dimensions, acabes tenint visió estereoscòpica. Quines són aquestes dues àrees?

Susan Barry: D’acord. Són moltes les àrees cerebrals que hi intervenen.

Comencem amb l’ull i la retina, a la part de darrere de l’ull. Sabies que la retina, de fet, és una part del cervell?

En realitat, és teixit cerebral. Es comunica amb diferents interseccions sinàptiques, amb l’escorça visual, que és a la part de darrere del cervell i aquí és on es fusionen primer les imatges dels dos ulls. És a dir, que hi ha neurones que capten informacions dels dos ulls al mateix temps.

Eduard Punset: Així que el que m’estàs dient és que des de la part del darrere del cervell comencem a avaluar que hi ha dues visions lleugerament diferents i comencem a fusionar aquestes visions…

Susan Barry: Això és. Des del darrere. I aquesta informació es difon a moltes altres àrees del cervell, algunes de les quals tenen a veure amb la forma dels objectes, d’altres tenen a veure amb la ubicació d’aquests objectes a l’espai i amb la nostra pròpia posició espacial que ens permet agafar i manipular aquests objectes.

Així que aquesta habilitat de fusionar les informacions procedents dels dos ulls s’utilitza una vegada i una altra al cervell amb la finalitat de reconèixer objectes i de saber on són les coses.

Neuroplasticitat

Eduard Punset: Probablement és el que hem après de vosaltres, els neuròlegs, és el que anomeneu l’experiència personal o l’experiència individual, que pot influir en l’estructura del cervell. En digueu «plasticitat», crec.

Susan Barry: Plasticitat, sí, neuroplasticitat.

Eduard Punset: Sí, i com és possible que amb la neuroplasticitat, existint la neuroplasticitat, com és possible que el cervell humà no accepti cap canvi des de la infància?

Susan Barry: Bé, aquesta és la situació: quan era petita, diguem que quan tenia dos o tres mesos, creuava els ulls; si mirava amb un ull, l’altre es desviava cap a dins i allò que veia era diferent. A partir dels quatre mesos, els nadons comencen a voler agafar les coses.

Però si els teus dos ulls miren en diferents direccions alhora, et resultarà difícil saber on són les coses.

Rebràs dues imatges diferents: una procedent del teu ull dret i l’altra, del teu ull esquerre i són massa diferents perquè el cervell les fusioni en un punt únic, així que has d’aprendre a suprimir un ull. I una de les maneres de suprimir un ull, és desviant-ho encara més.

Així que al llarg de tota la meva vida, he après a mirar amb un sol ull i desviar l’altre cap a dins, per ignorar allò que veia.

Fixa’t que gràcies a això, vaig ser capaç d’agafar objectes quan tenia quatre mesos i intentava agafar les coses.

Amb un any, els nostres hàbits visuals, la manera com utilitzem els ulls està consolidada, tenim una forma d’espavilar-nos al nostre entorn.

Així que, per canviar amb quaranta-vuit anys, vaig haver de trencar amb uns hàbits visuals que m’havien acompanyat durant quaranta-vuit anys i aprendre alguna cosa nova: aprendre a enfocar els dos ulls cap al mateix punt i alhora.

Per això, havien de ser exercicis molt conscients, la teràpia m’havia d’ensenyar cap on miraven els meus dos ulls per aprendre a canviar aquesta direcció i dirigir els dos ulls cap al mateix punt i alhora.

I havia de ser molt conscient que estava fent, vaig haver de practicar cada dia. No era un canvi espontani, havia de venir amb la pràctica.

Eduard Punset: Bé, suposo que va ser el preu que vas haver de pagar per no veure les flors en dues dimensions.

Susan Barry: Correcte, per poder-les veure apropant-se a tu, per poder veure cada fulla i pètal en un espai diferent.

El que em va ensenyar la teràpia visual optomètrica va ser com enfocar tots dos ulls en un mateix punt. Així va ser com vaig començar a percebre la profunditat de les coses.

La visió i els animals

Eduard Punset: Escolta, hi ha alguna cosa que em fascina, sembla que tot això de la visió estereoscòpica, que vas aprendre després de quaranta anys, és extremadament útil per a alguns animals.

Bé, i per als humans per descomptat, però, sembla ser, que hi ha sípies, gibons, que van d’una branca a una altra, que caurien a terra si no poguessin veure en tres dimensions, oi?

I per poder veure el món en estèreo, els ulls d’alguns organismes miren frontalment, així, oi? No veuen res al darrere, no tenen una visió panoràmica. És cert?

És essencial per a nosaltres, com per als gibons, tenir aquesta visió estereoscòpica?

Susan Barry: Sí, probablement perquè els nostres avantpassats van ser animals que vivien als arbres. És molt important quan pugem a un arbre, tinguem visió estereoscòpica.

Pensem en un nen que s’ha de pujar als aparells de gimnàstica o que passa d’una branca a una altra o es gronxa d’una a una altra, resulta molt útil tenir aquesta percepció de la profunditat, per saber on són les altres branques a l’espai.

En general, es creu que els depredadors que persegueixen i agafen altres animals, sigui una mantis religiosa o un calamar quan empresona la presa, tendeixen a tenir uns ulls que els permeten mirar frontalment.

I tenen visió estereoscòpica. Els animals que són preses, que són els que han de fugir, els que seran devorats, tendeixen a tenir els ulls situats més als costats del cap per tenir una visió més àmplia de tot allò que els envolta i poder així escapar.

Això explicaria en general perquè alguns animals tenen dos ulls que miren frontalment i visió estereoscòpica i altres tenen els ulls més laterals i una visió més panoràmica.

Els ulls i el cervell

Eduard Punset: Al principi, segons sembla, vam descobrir, alguns científics van descobrir, crec que va ser Galeno, al segle II dC, que cada ull tenia una visió diferent, no?

Susan Barry: Sí.

Eduard Punset: Però ningú sabia per què dimonis…, quina era la finalitat…

No van entendre que el cervell actués misteriosament fusionant les dues visions i vam haver d’esperar fins al segle XVIII, crec, amb un científic anomenat…

Susan Barry: Fins al 1838.

Eduard Punset: 1838? Com es deia? Wheatstone?

Susan Barry: Charles Wheatstone.

Eduard Punset: Això. En realitat, què va descobrir?

Susan Barry: A veure, el tema és el següent:

Imaginem que aixeques el dit així, davant teu. Tanques un ull i després l’altre. Perceps com si el teu dit saltés lleument.

És perquè els nostres dos ulls estan una mica separats a la cara, així que tenen una visió una mica diferent del món.

I és aquesta visió una mica diferent del món la que el nostre cervell és capaç de processar i combinar per tenir aquesta sensació tridimensional.

Durant molt de temps, la gent va creure que el fet que els dos ulls veiessin una mica lleugerament diferent era un defecte.

I Wheatstone, Charles Wheatstone, va ser el primer a dir que no, que en absolut, que això és el que ens permet tenir aquesta sensació de profunditat estereoscòpica.

I ho va demostrar construint el primer estereoscopi. Amb l’estereoscopi, cada ull veia una imatge diferent, però la imatge equivaldria a la perspectiva des de la qual mirés cada ull.

És a dir, imaginem que voldria mirar una cadira, un ull veuria la cadira des de la seva perspectiva i l’altre ull veuria la cadira des de la seva perspectiva també.

Després, el cervell diria: «Oh, he utilitzat aquestes imatges i les he combinat», per la qual cosa encara que cada ull veiés una imatge plana de la cadira, quan miressis amb l’estereoscopi, quan miressis a través de l’estereoscopi amb els dos ulls, el cervell les hauria combinat i podries veure la cadira com si fos en tres dimensions.

Així és com funcionen les pel·lícules en tres dimensions, les joguines tridimensionals, cada ull té una visió lleugerament diferent i el cervell les combina per donar-los profunditat estereoscòpica.

Les mancances d'una visió plana

Eduard Punset: Susan, hi podria haver algú de la nostra audiència que no vegi el món de la forma adequada, que vegi les flors planes i que no sigui conscient ni tan sols avui dia que podria veure el món en tres dimensions?

Susan Barry: Per descomptat. Una de cada vint persones aproximadament no veu tres dimensions.

Eduard Punset: Una de cada vint?

Susan Barry: Així és. Potser és perquè han estat melindros, com jo, o estràbics.

És a dir, que pateixen estrabisme, la qual cosa significa que un ull mira cap a un lloc i l’altre ull o bé mira cap endins, en aquest cas, parlem d’una persona guerxa, o mira cap a fora, estràbica.

O potser tenen un altre problema visual més subtil que els impedeix tenir visió estereoscòpica.

És molt comú. El que és interessant és que si intentes tancar un ull, molta gent em diu: «Sue, no sé de què parles, si tanco un ull, el món no es veu gaire diferent».

Aquesta és la sensació de molta gent: Però si sempre han tingut visió binocular, visió estereoscòpica, al llarg de tota la vida, per més que tanquin un ull no percebran de la mateixa manera que jo abans.

Perquè els seus cervells aprofiten tota una vida d’experiències estereoscòpiques per aportar la informació que manca.

Així que, primer has de perdre la visió en un ull durant cert període de temps per adonar-te de com és de diferent veure el món sense profunditat.

Ho vaig descobrir de manera interessant. Va ser anant al cinema, veient una pel·lícula en dues dimensions, no una pel·lícula en tres dimensions.

Eduard Punset: En dues dimensions.

Susan Barry: Una pel·lícula en dues dimensions. Els cinematògrafs, les persones que fan les pel·lícules, són molt astutes utilitzant tot tipus de pistes:

Pistes del moviment i altres pistes per donar-nos un sentit de volum i espai.

Poc després que canviés la meva visió, el meu marit i jo vam decidir anar a veure la darrera entrega de la pel·lícula La Guerra de les Galàxies, la nit de la seva estrena.

Això va passar dos anys després que em comencés a canviar la vista.

I mentre l’estava veient, mentre veia les naus espacials desplaçant-se i flotant per l’espai en una pantalla de cinema plana, pensava ¡huala! Com ha canviat el cinema des que vaig veure l’últim episodi de la saga de La Guerra de les Galàxies! Hi havia molt més espai i volum.

No va ser fins a l’endemà, després d’una nit de son reparador, quan em vaig adonar que aquesta pel·lícula no havia estat tan diferent de l’última de La Guerra de les Galàxies…

Eduard Punset: De la darrera de La Guerra de les Galàxies…

Susan Barry: Després d’haver experimentat aquest sentit de l’espai i volum a la vida real, també el vaig poder veure a la pel·lícula i això em va ajudar a adonar-me de per què quan la gent tanca un ull, potser no notin la diferència.

És perquè han acumulat experiències estereoscòpiques al llarg de tota la vida, que poden satisfer aquesta informació que falta”.

Per visualitzar el vídeo complet prem al següent enllaç:

També és possible visualitzar l’enregistrament de l’entrevista en la versió original en anglès i sense subtítols aquí.

A més, l’Eduard Punset va escriure la presentació per a l’edició espanyola del llibre ‘Ver en estereo’ de Susan Barry i indica que:

“Ningú no ha explicat amb la claredat de la Susan el llarg procés per corregir el seu estrabisme de naixement, més comú que se sospita. Ella ha demostrat que aquest aprenentatge gairebé innat de veure en 2D es pot corregir si fem servir la teràpia adequada”.

Extret de la web de l'optometrista i exdirectora de Societat Internacional d'Optometria del Desenvolupament i el Comportament SIODEC Elisa Aribau.

Més sobre l’ambliopia

Descarrega La Nostra Guia Sobre l’Ambliopia

Taula de Contingut